MIGUEL SARRIÓN

EL NIÑO MIKE

Quan un amic mor, automàticament ve a la ment les vivències compartides al llarg de la vida, unes vegades es queden en records per a un mateix i altres eixen a la llum, bé a través de comentaris, o bé queden reflectides en el paper o qualsevol mitjà electrònic com és el cas. Quan Miguel Sarrión va morir a principis de mes, vaig dubtar si havia de fer comentaris en públic  de les meues experiències amb ell en tractar-se d'un personatge tan popular i mediàtic a Xàtiva.

Efectivament, la seua condició de futbolista, i en l'actualitat col·laborador esportiu del diari Levante va fer que aquest diari li dediqués dues pàgines en exclusiva, lloant la seua figura amb un parell de columnes molt sentides d'amics i col·laboradors; doncs bé, el suggeriment per tal que ho fera del meu germà  Pepe i endollar la TV a 650 km. de casa i veure com es guardava un minut de silenci en la seua memòria en el partit del Levante UD, m'ha decantat a dedicar-li quatre ratlles.

Pel que fa al futbol  crec que està dit tot i molt bé, vaig a incidir en aspectes personals, socials i sobretot esportius que no s'han glossat.

En l'època que Miguel jugava a futbol, dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, per no haver-hi no hi havia ni TV, els mitjans de comunicació eren escassos i amb pocs mitjans materials, tot açò implicava que els jugadors del futbol local eren ídols per als joves , Di Stefano quedava molt lluny i sense pràcticament informació o ressó als pobles. La Murta sempre desbordada de públic; els xiquets i xiquetes ens sabíem l'alineació de l'Olímpic de memòria: Rubio; Mir, Rocher, Navarro; Sarrión, Roselló; ...... a més a més, les xiques majors especialment, s'esforçaven a conquerir els seus ídols, en aquest cas, Miguel  era el rei. Amb molta frustració es va viure que el jugador més representatiu de l’Olímpic , després de molt pensar-s'ho es casés amb una xica de La Pobla Llarga.

L' aparició de la TVE per tot arreu retransmetent la Copa Davis, en especial una eliminatòria  Espanya-EEUU i la construcció d'apartaments a la platja, amb pistes de tennis, en l'època del desenvolupisme espanyol,  varen contribuir en gran mesura a la implantació del tennis com a segon esport. A Miguel, que ja no jugava a futbol, ​​li va entrar el cuquet a l'apartament, però a Xàtiva, a finals dels seixanta era difícil trobar pista, perquè no n'hi havia. Habilitant espais a l'aire lliure, amb més o menys condicions començàvem a practicar i Miguel, com no, era un fixe i a poc a poc vam passar de les eres, com la de la meua família a Novetlè a les pistes reglamentàries com la del nostre amic Borredà. L'aficció anava en augment i el nivell també. Miguel sempre a l'avantguarda, va ser un dels promotors i soci fundador del primer club de tennis de Xàtiva, que paradoxalment es va construir a la Llosa de Ranes i en quant a l'elecció del nom oficial, XATIVA TENNIS CLUB, pense que va tenir molt a vore el nostre amic Miguel. Si no recorde malament, en els inicis va ser el seu secretari, però el que no puc oblidar és la seua faceta de capità de l'equip on no només desenvolupava la  faceta esportiva a la perfecció,  sino també la social, aquella que afectava les relacions amb els jugadors tant del nostre equip com dels equips rivals, estava en la seva salsa. Recorde els seus maratonians partits, que solia guanyar amb resultats ajustadíssims després d'infinitat d'intercanvis des del fons de pista, amb la cara amoratada per l'esforç realitzat i amb el rival, majoritàriament més jove, destrossat....  Dutxa i a dirigir la resta de l'eliminatòria, amb una peculiaritat, a tots ens tenia batejats, cadascú segons la seva característica o peculiaritat, per exemple a mi em tocava "Adriano", per Panatta, tennista de l'època, "El pequeño saltamontes"  (Julio Borrás) per la sèrie televisiva de Kung Fu. Evidentment, els àlies no ha estat cosa del tennis, tots els que estaven al seu voltant el tenien, no salvant-se ni ell mateix, "El Niño Mike" com titule aquest post. Miguel ha estat un dels precursors del tennis a Xàtiva, sent el primer dels futbolistes que en la seva maduresa han continuat practicant esport amb unes característiques que han creat escola. Ja hem comentat el seu joc de fons de pista sense sobreexir cap cop especialment, però,  un jugador incansable, dur i dificilíssim de batre, amb un percentatge d'errors no forçats gairebé nul. El pujar a la xarxa ho deixava per saludar el rival al final del partit, el fet de no dominar la xarxa el va diferenciar d'altres futbolistes-tennistes com V. Verger o Juano que si ho practicaven i els ha allargat la vida tennística. No obstant, Miguel i la seva innovadora raqueta metàl·lica van fer desgavells en els rivals al llarg de diverses dècades.

Miguel ha tingut càrrecs de responsabilitat: capità de l 'Olímpic, secretari tècnic de l’Olímpic o del Levante UD, capità de XTC, o columnista esportiu del diari Levante, en tots ells ha hagut de lidiar amb els egos d'esportistes, és justament per açò últim, pel que no ha deixat indiferent a ningú. Els amics li aplaudim la seva jovialitat, simpatia, el seu saber estar, i  trobarem a faltar la seva conversa amena i fluïda, i els seus precisos anàlisi en la premsa.

ADRIANO