JUANO III

JUANO

Finals de l'any 77. Diumenge de partit al mític camp del Luis Suñer. a la veïna Alzira. Dolorós empat de l'equip local contra el Poblense. Dolorós perquè s'havia conformat un equip per pujar a segona, amb moltes esperances dipositades en la UD Alzira d'aquella temporada 77-78, i l'equip no acabava de funcionar. Això va fer que l'afició, enfadada, esperara que els jugadors eixiren del camp, després de la corresponent dutxa, per dedicar-los una sonora xiulada de protesta. Un passadís de gent es va conformar a la boca d'eixida dels vestidors. Alguns jugadors i l'entrenador Ramón Miralles, davant la situació, van ser més llests i van buscar una porta de darrera. Altres encararen el passadís fet pels aficionats, acompanyats de les seues parelles, per anar a buscar els  cotxes. Davant la forta xiulada que la gent els dispensà, va aparèixer, d'entre els jugadors, una mà que imitava la d'un director d'orquestra. La mà realitzà els típics moviments com si dirigira els instruments de vent que en forma xiulits emetien els aficionats de l'Alzira. L'aldarull estava servit. Els jugadors i les dones van tindre que eixir cames ajudeu-me del camp. La mà provocadora era la de Juano, el davanter centre de l'equip aquell any.

És una anècdota que plasma ben a les clares el caràcter de Juano, mon pare. No perquè les seues provocacions tingueren la intenció d'enfadar els altres, sinó perquè aquesta, simplement, era i és la seua actitud davant la vida: donar-li la importància relativa que tot té en aquesta existència.

Per a mi, com a fill, resulta estrany estar escrivint sobre ell. Sobretot perquè no tinc quasi records de la seua època com a futbolista. La meua curta edat no em va permetre que es quedara molta cosa retinguda a la meua memòria. Dues són les imatges que  han quedat gravades al meu cervell, totes dues de la seua última etapa en l'Olímpic. I cap de les dues deixen en el meu imaginari un bon record. El primer, un dia que va marcar un gol i que jo, infant despistat i juganer, no vaig vore ja que no estava prestant atenció al partit. Davant del crit de la meua mare que m'avisava amb un “gol del papa”, la meua reacció va ser plorar per haver-me'l perdut. Els plors van augmentar d'intensitat quan vaig comprovar que l'arbitre li havia anul·lat el gol per fora de joc. El segon, a un altre partit a la Murta, quan a una jugada dins de l'àrea va caure davant de l'entrada d'un rival. Com que ja començava a entendre aquest esport, i degut a la llunyania de l'entrada, pensava que el pare s'havia tirat buscant la senyalització del penal. Res més de lluny de la realitat, ja que una estona després va aparèixer a casa de la meua iaia, on l'esperàvem aquell dia després del partit, amb un turmell ben inflat fruit d'una lesió.

M'haguera agradat recordar altres moments. Per exemple, quan eixíem junts a la gespa del Nou Estadi del Llevant, jo agarrat de la seua mà, per fer-nos una foto amb ell i amb

l'onze titular d'aquell diumenge. O el moment d'algun dels dos ascensos a 2a divisió de l'equip llevantinista. O també, encara que no havia nascut, l'ascens de l'Olímpic a 3a divisió (la 2aB actual) en aquella promoció on va haver-hi un desempat a Valladolid contra el Siero. O el dia que li va marcar cinc gols a l'Oliva com a jugador de l'Olímpic. O el dia del hat-trick a l'Acero, ja amb la samarreta del Llevant. O quan hi va haver aquells rumors que el situaven en l'òrbita del Barça per acompanyar a Cruyff a la davantera de l'altre equip blaugrana i que tingueren ressò en molts mitjans de comunicació (i que el president del Llevant no va deixar que es fera realitat). I tantes i tantes històries que ara podria compartir en aquest escrit. No tindré aquests records en la meua memòria, però si a la meua herència. I això, encara que semble contradictori, és el més important: haver crescut amb el futbol adherit a l'ADN i haver heretat el caràcter guanyador de mon pare. I això és el que sempre em quedarà.

Però per damunt de tot, si una cosa he pogut aprendre d'ell (i crec que tots els que heu pogut estar al seu costat m'entendreu) és el futbol com a generador d'experiències. Com a espai per a teixir amistats. I com he volgut destacat a l'anècdota de la introducció, el futbol com un joc. Un joc que, al cap i a la fi, com a tal ens hauríem de prendre. Perquè allò important en la vida, com en el futbol, és allò que mon pare m'ha transmès: experiències, amistats i bons moments junts. I com bé sabreu els que el coneixeu, ell és el que més cuida aquests tres aspectes: un bon menjar, un bon beure i una millor companyia. Perquè, tal vegada, la vida és simplement això.

JUANO AMORÓS SALINAS