JUANO i V
JOHNNY
Quan en ple confinament ens venia a la memòria i destacàvem
les qualitats i habilitats esportives d’algun company dels Matiners,
vam recalcar en un post que un de nosaltres havia sigut futbolista professional
i que es mereixia més que el post que li vam dedicar; doncs bé, amb aquest, és
el cinqué escrit que dediquem a glossar la figura del Juano esportista
multidisciplinari que és.
José Enrique Sanchis, gran estudiós del futbol local i comarcal, li fa la
biografia
futbolística de tota la seua carrera professional amb molta cura;
el seu fill Joan amb un parell d’anècdotes retrata
magistralment la seua manera de ser i pensar; dos companys de raqueta aporten
la visió que els projecta el Juano persona i esportista, un a través
de la poesia, Froilán Sánchez i l’altre des de la
perspectiva d’haver sigut company de vestidor en la seua última etapa en l’Olímpic i
ara en el tenis, Vicent Vidal. A tots ells gràcies infinites per la
seua col·laboració.
La primera idea que tenia era soles comentar la faceta tenística
de Juano, però em va vindre al cap un partit de futbol que vam jugar allà
per la dècada dels noranta en el “campet” hui anomenat “Paquito Coloma”,
José Enrique, de qui ja
hem parlat, aleshores responsable del camp ens va
convidar, per una banda, als Teachers, grup de
professors i amics que començàvem a jugar cada setmana i, per altra banda, a un
equip de veterans de Xàtiva on destacava en el centre
de la defensa Juano. Possiblement
és l’única vegada que d’adults hem compartit camp, que no equip. No recorde el
resultat, però si em ve a la memòria la seua actuació amb davanters molt més
joves i físicament millor dotats: mai el van desbordar, el que xocava eixia
rebotat, el que volia passar es trobava
les ales desplegades. Per dalt era infranquejable, això si, cap de mala patada
ni colzada, soles la veterania d’utilitzar tot el cos per desestabilitzar al
contrari i furtar-li el baló.
La pràctica d’esports durant tota la vida i més de quinze
anys en l'àmbit competitiu i professional passa factura al cos, i no parlem de
genolls, que també, sense dubte l’articulació que més castiga a l'esportista;
parlem en aquest cas de l'anca, tres vegades ha hagut de passar pel
quiròfan el nostre amic, si en tenim dues i ha passat tres vegades és
que una ha necessitat un segon canvi.
I perquè ho diguem? Senzillament perquè fa
falta tindre molta força de voluntat, en aquestes condicions per a
jugar cada setmana, almenys dues vegades
a tenis. Recorde que un poc abans de la primera operació, la
cara de sofriment que feia. El company que jugava amb ell no ho veia, però el contrari perfectament se n'hi
ha donava de la situació. Amb aquestes condicions, mai ha deixat
de jugar, quasi sempre al costat del seu inseparable Manolin o Xiquinino o Santillana, sempre junts però discutint a totes
hores. Després a recuperar-se i altra vegada a la
pista i a poquet a poquet amb algun quilet més.
Les
operacions li han llastrat mobilitat, mai les ganes de jugar ni la
capacitat per a situar-se intel·ligentment en la pista ni el
joc d’atac, a prop de la xarxa com a bon doblista que és, on es mou com un dels
felins que tant cuida, connectant unes volees que difícilment tenen
contestació, i com molt bé diu Froilán, anticipant-se i creuant-se
als colps del contrari. No hem d’oblidar, que el joc en la
xarxa és fonamental en el doble, antics jugadors de futbol
reconvertits a tenistes com M. Sarrión mai pujaven, soles a xocar la mà quan el partit
s’acabava o altres de la mateixa escola com S. Verger que també era doblista i jugador en la xarxa; el que són les coses, aquest amic amb
sols una operació d'anca va plegar la raqueta immediatament. En el fons de pista destaca el revés a una mà
tallat i profund que pràcticament no bota provocant gran dificultat
per a tornar la bola.
Si li
afegim una fortalesa mental a prova de bomba i caràcter guanyador com
han descrit tots els companys que li han dedicat unes línies el fan
un rival temible encara que aquesta fortalesa de vegades li du
aparellada una xicoteta fricció amb el company que no pot resistir la pressió
de dur endavant la partida.
Si destacarem una qualitat de l’amic Juano, aquesta
seria la solidaritat amb
les persones més desfavorides. Col·laborador d’ ASPROMIVISE, segurament és el
proveïdor més destacat en la recollida de taps perquè els residents
els classifiquen i els vengen com a matèries primeres reciclades.
Amic dels animals: pardalets i sobretot els gats, qui
són part important de la seua vida i com bé diu el nostre company Richard : “Johnny és El hombre que susurraba los gatos”.
Reparteix menjar i aigua per tot arreu, si es mor algun animalet pren les
mesures higièniques adients per no perjudicar el medi ambient. De vegades, no tots han estat d’acord
amb aquesta activitat, però ell continua fidel als seus
principis
amb aquesta filantròpica tasca. L’entrada al pàrquing del club
amb cotxe escoltat per una colònia de gats és memorable i en
homenatge al nostre company Johnny la foto més gran que il·lustra el
blog dels MATINERS és precisament un gat.
BENI.
Comments