JUANO IV

JUANO

A diferència de les dècades anteriors en el fet que el futbol era una de les poquetes activitats lúdiques que tenia la ciutadania, els huitanta ja hi havia més possibilitats per tal de passar el cap de setmana, a banda que el futbol ja tenia el seu espai en la televisió, aquest fet, duia aparellat un descens significatiu d’espectadors als equips semi professionals i d’aficionats com era el cas dels de tercera divisió i regional preferent, la conseqüència era que els equips es nodriren de gent dels equips inferiors del club i de veterans que ja tornen a casa cap a la jubilació.

L’any huitanta-un, ja duia algun curs compartint estudis a la facultat d’econòmiques i jugant en el primer equip de l’Olímpic, gràcies al fet que l’horari partit de la facultat em deixava entrenar a la vesprada, també aprofitat per aquells companys que treballaven, pogueren compatibilitzar el treball i jugar a futbol en tercera divisió.

L’equip estava compost per jugadors joves formats a les categories inferiors del club i dos puntals veterans: Cristòbal i el nostre amic i company JUANO, a qui a partir d’ara li dedicarem quatre ratlles.

Tant dins del camp com al vestidor el seu comportament era exemplar per als joves que començàvem, sempre aconsellant-nos i animant-nos per tal de millorar el nostre rendiment en el camp i fora d’ell, de fet com s’ha comentat abans la situació econòmica del club no era el boiant que calia esperar, i per tant els pagaments de les mensualitats es retardava, Juano sempre al capdavant de les reivindicacions i drets dels jugadors, qüestió no massa ben vista per la directiva, però ell fidel als seus companys continuava fins que la directiva complira amb la totalitat de jugadors i no soles amb els veterans, com era el cas; una curiositat, el compliment amb ells no solia ser en efectiu, era en “passes” i clar el que treballava i els venia cobrava i el que no, tenia carnets per a regalar.

En el camp no solia jugar de davanter, és a dir de 9 pur; jugava al mig del camp d’organitzador i amb la seua experiència i classe anava sobrat repartint joc i sempre mostrant la solidaritat amb el company i oferint-se a canalitzar el joc de la millor manera possible.

La meua trajectòria a la fi de la temporada i després de passar pel quiròfan es va allunar de l’Olímpic, soles va ser un any, altra vegada a casa i tornant a compartir vestidor amb Juano, i aquesta vegada si va ser la definitiva per diverses raons, tots dos vam abandonar el futbol de competició, un ja veterà i en el meu cas la incorporació a un lloc de treball que absorbia la jornada completa i que quedava clar que era el meu futur i Juano al seu treball de comercial que fins eixe moment compartia.

Qui anava a dir-nos que trenta-cinc anys després estaríem compartint vestidor,

en aquest cas amb raqueta a la mà i en les activitats dels Matiners. Continua essent un lluitador i guanyador, a pesar dels anys, de les pròtesis i del pes.

Només em queda mostrar l’agraïment per les lliçons que ens has donat de germà major i de company; moltes gràcies, amic.

VICENT VIDAL

.